Treball en xarxa i autogestió, per a viure de la música a casa

El passat 5 de juny va tenir lloc al Casal Jaume I la taula redona “El panorama musical a la Safor: anàlisi i perspectives”. Més enllà del panorama a la comarca, la taula serví per fer una radiografia de la música al nostre país, tot i que l’argumentari va circular majoritàriament entorn a la música clàssica. Uns dies després, Esperança Costa n’escrivia a El País en un reportatge interessantíssim i proper: ‘Músics excel·lents a la recerca de públic‘:

“Una nova generació d’intèrprets i directors es topa amb la crisi i la mancança d’estructures i de reconeixement social”.

Sembla balder haver-ho de dir, però els músics també aspiren que la seua professió es concrete en una eixida laboral; i, d’inici, ens presentaren unes perspectives amb l’emigració com a única eixida. Això, o plantejar-se com a mal menor la possibilitat de sobreviure amb la música, en compte de viure’n -subtil el matís però profund en la realitat; ho explicava de manera serena -i no, per això, menys esgarrifosa- el jove compositor Joan Mont.  “Tornar ací per treballar? Com?”. O encara: “decidir viure a casa suposa haver de renunciar a la carrera musical i, en tot cas, viure de la docència -i en casos excepcionals-“, com va advertir Josep Antoni Alberola.

En la taula no faltà ni un pessic d’autocrítica i algunes qüestions en l’aire. Les crítiques, pel monopoli de la música clàssica en l’educació reglada, la creació d’una elit desapegada de la societat, incapacitat de crear nous públics i, a més a més, de fer-se visibles. “Saben els programadors que existim?”.

Sobtà, entre tant de lament, raonaments desacomplexats, irreverents i allunyats de tòpics; sobretot els de Francesc Burgos, qui va apuntar una manca d’autocrítica en el sector i la necessitat -com en qualsevol professió- d’anar creixent amb el treball diari (com a gestors de la pròpia tasca) i actuar com a professionals per assolir la professionalitat. “Cal plorar menys i treballar més. I, en el nostre cas, cal moure’s, buscar-se la vida i no esperar que ens vinguen a buscar”.

Entre les fòrmules proposades, treballar en xarxa, tenir una perspectiva intercomarcal i fer una aposta per la interdisciplinarietat. Hem d’aconseguir nous formats, actualitzar l’experiència del concert i, sobretot, pedagogia: ajudar la gent a entendre la música. I, perquè no, exigir una gestió política més coherent en matèria musical.

Què us sembla? L’actitud i el treball en xarxa poden fer front a la situació de desert que presenta la programació de música actualment? Podem aspirar a un circuit independent de les institucions? Ens queda altra alternativa que marxar si volem parlar de música?

Saforíssims-música.

La taula estava formada pel mateix Josep Antoni Alberola (Llevant Ensemble), Ferran Escrivà (Capella Ducal), Francesc Burgos (La Casa Calba) i Joan Salvador Mont (compositor i intèrpret).

La taula estava formada pel mateix Josep Antoni Alberola (Llevant Ensemble), Ferran Escrivà (Capella Ducal), Francesc Burgos (La Casa Calba) i Joan Salvador Mont (compositor i intèrpret).

Només un apunt: la cita serví, a més, com a posada de llarg de ‘Saforíssims-música’. Ací en teniu una crònica ben completa, de la mà de Josep Antoni Alberola (membre de Llevant Ensemble). Tal com ho va definir el mateix Alberola:

Saforíssims-música és un grup que pretén facilitar el contacte entre els diferents músics i grups de la comarca implicats en activitats enfocades en la interpretació.“De tal forma que puguem afrontar problemes conjuntament, proposar col·laboracions, organitzar actes, tant de reflexió com de divulgació i d’interpretació. A més, al haver dins de Saforíssims diverses seccions, ens facilita el contacte i la col·laboració amb la resta del sector cultural”, explicà Alberola. Dins el grup s’inclouen també membres dedicats a la musicologia, el treball dels quals pretén impulsar la crítica, el periodisme musical.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *