Una agenda per a la diferència

Col·laboració per al catàleg dels 15 anys del Col·lectiu Öbertament. 2018

“La creativitat és donar forma a la infinitat de l’imaginari, modelar-la, fotografiar-la, esculpir-la, pintar-la, descriure-la i escriure-la, compondre-la, cantar-la dnar-hi vida, modelar-la amb els nostres dits i les mans, les línies que hi defineixen i expressen millor la nostra capacitat mental interior”.

Són les paraules d’una gran dona de Xeraco, Francesca Montalbán, que tanquen l’agenda-quadern de l’any 2014. La de 2014 era un agenda obertament creativa que feia repàs i visita a persones o activitats creatives de la comarca. Tancar aquella agenda, aquell desembre, va suposar completar una col·laboració intensa, també des d’un punt de vista emocional. Era tancar-ne una i obrir-ne una altra, sense solució de continuitat, la de 2015: la de les bogeries saludables, la del ‘huelo’ Colomina i la dels dissenys de Josep Soldevila. La de les propostes fotogràfiques atrevides, la dels muntatges, la d’estendre la tendresa, de somiar rellotges d’aigua; la de posar altaveus a les paraules o matricular-nos a l’acadèmia de desaprendre.

Guarde dos exemplars d’estes agendes: una, plena de notes, paperets i cites; i l’altra, buida, nova. Perquè les agendes són un poc això mateix: un quadern que costa d’encetar, que també es llegeix, que té sentit per ell mateix, tot i que la voluntat darrera és precisament servir de llenç per als nostres dies i deixar-se farcir d’idees, propostes i trobades.

L’òbric, de nou, i prove de passejar per les pàgines. Com una excusa per al relat i com un exercici d’introspecció efectiu. Hi hi els pinzells d’Aunión, entre els llistats de tasques, entre les valoracions de la visita mateixa a l’estudi; com hi ha la trobada amb Joan Sapena, a la platja de Gandia, o al taller de Pere Baenas; la del rotgle amb certes plomes de la comarca, i un poema inèdit, encara –“una plaça al centre incandescent/ del seu melic”– de Maria Josep Escrivà. I hi ha el foguers de Ricard Camarena i els assajos amb Trapig. Hi ha la sessió amb la Gossa Sorda i els objectius precisos d’Àlex Oltra i Natxo Francés. I el Telegrafies, amb Alberto i Enric; i els pinzells, els esprais i les mans de Johe. I el teatre de Pluja i Maquinant. I la tapa dura, massa dura eixe any, que n’haguérem preferit una un poc de més tova.

Però és que, a més, els companys i companyes d’Obertament ja venien de recórrer territoris, de visitar entitats i associacions; d’habitar cases i comprovar la subtil diferència que les converteix en llar; de regalar-nos píndoles amb la memòria dels municipis; i moltes més coses. Però és que els companys i companyes d’Obertament funcionaven de manera assembleària, i planificaven, i es formaven, i gaudien, i aprenien i ens ensenyaven. En passat i en present; i sense tant de però. Amb una veu arrelada, i com una ferramenta útil i pràctica.

Quan l’any arriba a la fi, continue esperant amb ganes l’agenda-quadern del Col·lectiu Öbertament. Perquè és una manera única, pròpia i compartida de celebrar-lo, el final i el principi. Obertament és, en paraules d’Alexandra Pérez, una talaia per qüestionar la realitat, per lluitar contra l’homogeneïtat, per reivindicar el dret a ser diferent.

I sobra dir res més. L’agenda i tantes altres iniciatives són dutes a terme per un col·lectiu que treballa l’art com a ferramenta contra l’estigma social. Emfatitzen que ningú és la seua limitació. I a ells els agrada fer-ho de manera reposada i lenta, com les coses que deixen soll i romanen, les que calen de manera imperceptible. Com quan cern. Ens imposen, o proposen, un contraritme, una mala notícia per als que tenen pressa. Perquè ells no en tenen. I tot plegat, dit així, ens sembla un contínuum de obvietats, apressades. I un contrasentit, per tant. El moment perfecte per deixar anar el teclat i pensar a visitar-los, per recuperar-ne el ritme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *