Entre saltar el mur de la cultura o ensorrar-lo

Dos pensaments al voltant del 2n Congrés de Gestió Cultural

Confesse que durant molt de temps, quan n’he pensat, he tingut al cap la imatge d’un funcionari a un despatx, amb les idees clares i un catàleg a partir del qual elaborava una programació. Un gestor cultural, saps? Supose que cadascú es crea les imatges a partir de la pròpia experiència. El 2n Congrés de Gestió Cultural m’havia de servir per fer boca de cara a un màster que, ara sí, hem d’encarar. D’inici a fi va ser tot un petit daltabaix; començant per les paraules de Manuel Delgado (UB), qui no defugia tractar, sense pontificar en una direcció o en una altra, la posició del gestor cultural i els perills que en duu la institucionalització, entesa com una mena d’endormiscament. La metàfora -o la proposta- de l’agent doble, amb què va acabar, ens va descol·locar (també, seduir?). Calia bastir una política cultural i, alhora, anar-ne a la contra. Cavalls de Troia en l’administració? La cultura com a ferramenta per a qüestionar-se de manera constant.

Molts partits han acabat per creure’s que podien posar-se a “fer cultura” de manera utilitarista i barroera, aigualir de valors l’acció política i dissenyar uns productes buits. El País Valencià n’és una mostra. Davant d’eixa concepció política, aquella altra que enunciava Montserrat Roig: la cultura, com “l’opció política més revolucionària a llarg termini”. I la solució (com si hi haguera solució…) passa, doncs, per atorgar a la cultura el paper crític que mai hauria d’haver perdut. De fet, ningú ha d’atorgar-li’l, perquè hi és inherent. I per això mateix, entenc, és tan incòmoda. I -encara., doncs- l’ha perdut mai?

De més a més, la manca de professionals també ens ha dut a buidar de contingut ètic la societat, com explicava Ana Mafé (UV). Professionals, reivindicant-se; professionals en l’organització, professionals formant-se amb la pràctica mateixa. El congrés ens va oferir dos dies intensos amb experiències arrelades en la participació i amb l’objectiu concret de “transformar la societat” (quin objectiu, si no, té la cultura?), i en un marc orientat cada vegada més cap a la professionalització, en el sentit més positiu del terme.

Sovint és útil deixar els prejudicis a la porta, amb els paraigües. I, aleshores, en entrar, ben aviat, tot se’m va capgirar i, llevat d’alguna nota un poc happy, el conjunt em va semblar ben engrescador. Ai, i la gent! I, al llarg de les dues jornades, ens vam sentir un poc víctimes d’una ràfega d’interrogants, idees i projectes, per als quals ens caldrà més de dos dies de cortesia per anar paint-los. I la intuïció -que no, la certesa- que, més que un cavall de Troia, hi era representada tota una altra “generació-concepció” (?) disposada a treballar des de dins o des d’on fóra o, i això resulta més interessant, tirant avall les fronteres o els murs que, ara i adés, hem creat també en nom de la cultura.

I tu, quin paper creus que ha de tenir la cultura i la gestió culltural?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *