Hui Saforíssims ens deixa una tarja amb uns versos de Maria Josep Escrivà, amb una imatge del castell de Palma, que m’han deixat triar. La iniciativa #versosenxarxa pretén donar a conèixer la literatura en píndoles, acompanyant-la d’imatges suggeridores, que ens acompanyen cada dia, quan anem recorrent l’accelerada xarxa d’Internet. La gent pot enviar versos per missatge privat, amb una imatge (apuntant-ne l’autoria), i l’associació va convertint-los en banners i capçaleres de Facebook. Una iniciativa petita, entre tantes altres, en esta mar.
De moment se n’han publicat amb versos de M. Rosa Sabater, Carles Mulet, Enric Ferrer Solivares, Encarna Sant-Celoni, Josep Gregori, Jordi Solà i Josep Palau i Fabre; versos acompanyats per imatges d’autor (i, en aquest sentit, reivindiquem, també, la importància de la imatge, siga quina siga la font, i un tractament correcte). Ací, el tauler de Facebook, amb l’etiqueta #versosenxarxa.

Amb la tarja, s’imposen uns segons de silenci, de pausa, ens encarem amb un altre món, i ens encarem amb el món d’una altra manera. En este cas, de manera directa i punyent.

El fragment triat és este:

“Any rere any
només les oronelles
celebren la memòria
dels enderrocs”

Els versos duen per títol “Castells de la vall de Vernissa, 2014”, dins d’una sèrie amb el títol ‘Petita geografia del camí’, que forma part del llibre Flors a casa (Ed.62), de 2007 (Premi de poesia Jocs Florals de Barcelona d’aquell any).

Dit siga de pas, en la mateixa sèrie, hi ha uns altres versos amb el títol “Castell del Rebollet, 2002”:

“Vives ruïnes
quan tornen a florir
de tapereres”.

Fa temps que tinc pel cap els versos de Maria Josep, i em feia il·lusió compartir-los; en renovem la sensació de perplexitat. I ens encarem, de nou, amb la realitat. Som conscients del paper ben útil – o inútil- de la poesia, de la literatura, i en fruïm. I som conscients, d’altra banda, i sense voler-ne fugir, que hem de fer, ja, sense perdre més temps, alguna cosa amb els nostres castells (per no parlar de la resta del patrimoni).

Tots dos fragments ens remouen per dins. I hi faig un poc d’arqueologia. El 2014, el Col·lectiu Vall de Vernissa va publicar una “proposta oberta sobre els castells de la Safor”, un text on es reclamaven un seguit e passes per tal d’afrontar l’abandó de les fortaleses. De nou, el diàleg de què parlem sovint. Siga una coincidència o no -això requereix una nova cervesa-, tornem amb la connexió directa dels versos de la poeta del Grau de Gandia amb la seua terra. No s’hi impliquen els poetes? I la poesia? No és una rebel·lió ella mateixa?

Ens retornen aquells versos de Granell:

ELS POETES
Els poetes són els éssers més inútils
que hi ha sobre la terra.
No fan res de profit.
No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.
Per no fer no fan
ni tan sols diners amb allò que fan.
Que són ales.
Que són febres.
Que són somnis.
Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.

(Marc Granell, de Tard o d’hora)

Ara que tinc uns dies de vacances, ara que faig llistats de tasques importants, necessàries i urgents, em faig el propòsit de reprendre-ho. I, com que continue amb la lluita de l’inútil, em mire el llibre de Nuccio Ordine, sobre la taula: La utilitat de l’inútil. Manifest (de Quaderns Crema, 2013). Veurem què dóna, perquè fa bona pinta. I veurem com quedem, perquè no tenim una altra que actuar. Hem passat el temps d’haver de reclamar-ho, ens cal posar-nos a celebrar, com les oronelles, la memòria dels nostres castells.