El dia que es va fer de nit

La imatge de Ximo Ferri està presa al camí de la Cuta (a Llocnou de Sant Jeroni, 2011).

La imatge de Ximo Ferri està presa al camí de la Cuta (a Llocnou de Sant Jeroni, 2011).

Durant molt de temps, hem estat treballant el projecte ‘Enllà del foc‘, en el marc de l’ecomuseu Vernissa VIu. En un altre moment, en parlarem.

A mesura que ens arribaven les imatges, l’impacte era més gran. A partir de la que teniu ací, va sorgir un text breu, que vos deixe tot seguit. La imatge és de Ximo Ferri, de 2011. La resta de la història és ficció.

La seua mà m’empenyia amb insistència. I jo no entenia massa bé què hi féiem. No m’agradava aquell color gris obscur, aquells negres, aquella terra que m’embrutava les sabates noves, i que me les deixava d’un color clar. Intentava aturar-me una vegada i una altra a netejar-me-les. Passava la mà i un tel blanquinós es consumia, i el negre d’aquell xarol tornava a aparèixer; lluentes, amb la llum reflectint-s’hi, com si em picaren l’ullet. I em semblaven de sobte més joioses. Jo ja sabia que unes sabates no poden estar contentes, en realitat era jo qui ho estava quan me les veia ben netes. Però la iaia no em donava treva.

Ara he trobat un retall de diari on apareixem. No ho podia haver trobat abans… El full, doblegat en quatre, ha caigut de la primera pàgina del breviari. Ja no ha de fer-ne cap ús i la mare m’ha manat pujar a la cambra a per ell, ara que ens en tornem a Gandia.

He desplegat el full, groc i ressec, i, en deixar-lo a dins del llibret, he tornat a sentir una mena d’aroma a humit. L’olor, la imatge, la penombra de la cambra… Tot plegat m’ha fet tornar al dia que vam passejar per última volta a la Cuta. A aquell moment. I sent aquelles mans grans sobre les meues. Com, a cops, me les torcava de manera precipitada.

S’ha fet de nit, em deia. I continuava estirant-me del braç. Jo no ho entenia aleshores, ara sí, que ho he llegit al retall de diari. Però qui podia imaginar que aquella frase que deia la meua iaia acabaria formant part d’aquella crònica? Qui, que en seria el titular? La iaia no era una persona que fera declaracions als diaris; vull dir que no es dedicava a cap ofici important. Ens cuidava a mi i a la meua germana quan pujàvem a Llocnou, i ajudava ma mare.

Jo aquell dia, però, també ho repetia, perquè els iaios sempre deien coses i volien que jo les corejara, encara que no les entenguera massa bé. S’ha fet de nit, repetia jo. Les set de la vesprada, diumenge, i encara devia faltar una bona estona perquè es fera fosc.

Però tot era de nit. El terra, els pins… Els matolls no, no restava res que poguera semblar-s’hi. Tot s’ho havia menjat el foc. I el negre tenia una tonalitat intensa, i semblava com si el poguérem mastegar. Les rames dels pins alts encara es tocaven, allà dalt, ben amunt. Els troncs, prims i esvelts, sense ni una fulla verda; sense cap fulla, millor dit. I semblaven adormits; morts, deia la iaia. I m’agafava de la mà perquè no me n’eixira del camí. No és que jo ho volgués fer… On havia d’anar enllà del camí de terra?

No sé quant de tros ens hi vam endinsar, perquè jo hi havia anat moltes vegades però ara era incapaç de reconéixer res, cap amagatall, cap pedra. Tot em semblava un paisatge nou. Nou i sense cap soroll; cap ocell, cap sospita d’insecte. Solament el silenci, que no mou remor. O la mou tota, un silenci violent.

No se quanta estona tampoc vam ser-hi, però se’m va fer molt llarg. Tampoc sabia on anava la iaia. Encara no ho sé ben bé.

Dos dies abans Llocnou també s’havia va fet fosc, però aleshores no vam eixir de casa. Recorde que jo ja sabia què eren això del núvols, que tapaven el sol, i què era la nit, quan apareixia Catalina i desapareixia el Llorenç. Però aquella fosca sobtada, no. Perquè era com si fóra de nit, sent de dia. I la iaia mirava per la finestra, una vegada i una altra. I, des d’eixe dia, repetia que s’havia fet de nit.

Mentre tornàvem pel camí, un cotxe es va aturar a la nostra altura. No n’hi circulaven gaire. El de la Cuta no és un camí per a transitar. No era com l’autovia, per on passaven vehicles i més vehicles, motos grans, caravanes… Ja podies estar estona mirant-hi, que no deixaven de fer-ho. Per allà no, i per això crec que a la iaia li va sorprendre tant com a mi. En baixar la finestra, van parlar d’algunes coses, jo no ho vaig poder escoltar. Tampoc vaig entendre perquè ens en treia fotos una persona a qui no coneixia. No celebràvem cap aniversari, no era tampoc el pare.

I vet per on, aquí està, la imatge, al diari. Amb la data del dia següent. Aquesta que tinc ací, amb un titular entre cometes: “Llocnou es va fer de nit”. I el peu: “una veïna de Llocnou, amb el nét, al camí de la Cuta”. El nom del fotògraf l’ha mig esborrat alguna gota.

Diuen que la iaia va dir: ja no ho voré mai més com abans. Potser el meu nét, sí. Jo això no ho recorde.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *